"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 23 de desembre del 2014

Bon Nadal amb literatura albinegra.



Haureu observat que darrerament el blog no traspua tanta vida, circumstàncies de feina i altres menesters com escriure per a mi manen, el bou Atunero està digerint el premi del Ximo eixe al qui té mania, no obstant això arriba Nadal i cal felicitar al proïsme, sobretot al lletraferit i albinegre que ens segueix amb més o menys consistència.
L´any passat ho feia amb les campanes dels acúfens, no patiu, ahí estàn els maleïts, fent un marcatge ferri com el de Ugbade a Schuster, com el meu a Manchado (la 1ª part). Aquest any pertoca fer-ho amb altra malaltia, o malaties, les conegudes literatura i albinegrisme i a sobre farem un matxambrat i les juntarem en forma de video/tertúlia patrocinat per Tele-Moll en primer lloc i després amb un llibre infantil que em va cridar l´atenció per la portada però que a més sembla bonic.





"Moltes mirades, alguns secrets", novel.la de Ximo Ramos, a les prestatgeries.

Al blog ja hem comentat:


En el escudo de tu historia

Infrafútbol

Molta història del Club Esportiu Castelló, amb la veterania d´Arquimbau, contalles de Nadal i Sanahuja sobre eixe personatge que és Luis Cela, la nostàlgia del més literari Miquel Torres, les peripècies i dificultats dels amics Conrado i Miguel Ángel per confeccionar esta autèntica bíblia albinegra (amb ajuda del crack Ximo Alcón), l´estil autèntic d´Enrique al presentar i escriure més les anècdotes de tots.
La innecessària constatació de que el Castelló forma part de les nostres vides inexorablement i afortunada. Un plaer... albinegre.

I el llibre que us deia:


Sentimento de Carl Norac i Rébecca Dautremer:

http://loscuentosdelacaputxeta.blogspot.com.es/2013/02/sentimento-carlo-norac-y-rebecca.html

https://cuentosdepukka.wordpress.com/2012/01/23/carl-norac-rebk-dautremer-sentimento/

I un elefant, l´elefant d´Alanga, l´orellut... sentimento... orellut. Pam Pam !!

No direm que s´ha trencat el TRAM a la primera de canvi i sí que s´ha encertat amb Ramón Mª Calderé, l´entrenador de Vila-rodona. 

Esperant l´any de l´ascens, bones lectures i BON NADAL A TOT HOM !! 

Pròrroga:

José Luis Tirado Josety, autor de ...Y fuimos albinegros i Del Sequiol a Castalia estava convidat però va declinar. Una llàstima.

Atunero! a Castàlia va fer la treta d´honor un... torero ! per què no un bou ? i a més albinegre?

diumenge, 30 de novembre del 2014

El Castelló medieval a la Casa Matutano. I alguna idea factible...



























L´altre dia anava jo pel centre de Castelló per qüestió tecnològica quan de sobte i afortunadament es va convertir en etnològica: una ullada per la finestra de la casa Matutano, eixa on es van signar les Normes de Castelló, i vaig veure muralles, estris, pedres... em vaig transportar en el temps. El Castelló medieval. Costums, oficis, festes, jueus, moriscos... 
A més n hi havia un home ja major amb qui vaig comentar fotografies, límits de muralles... Portal de l´Aigua, portal del Migdia... premis i anècdotes... total, que dues imatges (de l´exposició) antigues eren de la seua autoria. Són aquestes:



Es tracta de Vicente Forcada Martí La primera foto és de les restes de la torre dels Alçaments a l´edifici del Col.legi d´Arquitectes de Castelló al carrer Ensenyança. Malgrat ell va parlar amb l´alcalde ho van tapar tot.
La segona és la torre de Sant Pere a la plaça de les Aules. Esta ere més complicat... i també l han soterrada.

D´acord. Però ací és quan jo em calente i comente que a altres indrets de la ciutat s´hagueren pogut mantindre les restes descobertes, per tindre algo d història, com fa la resta del món civilitzat. Després il.lustraré amb exemples. No vaig a desvetllar el que l´home savi em va dir, però estava prou en la meua línia.

Així que aneu que val la pena. Ací podeu fer un tast:































Aquesta us sonarà als seguidors del blog:


http://hoanghoat.blogspot.com.es/2012/05/el-portal-de-laigua-i-el-tram-progres-o.html

http://hoanghoat.blogspot.com.es/2013/02/i-ara-el-portal-del-migdia.html

Solucions que he trobat a altres llocs per respectar les restes històriques i en conseqüència la Història perfectament factibles ací, verbi gratia on han soterrat el Portal del Migdia, per marcar on anava el traçat de les muralles... a Castelló no posem res, pa què?:

Oviedo
Vila-real
Reus

 Com diu el vaina eixe de la tele... ¡ Y SI NO, DESMIÉNTEMELO !

divendres, 21 de novembre del 2014

Lliurament de premi a XIMO RAMOS.




Jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?



Amb aquestes paraules acabava Ximo el discurs a l´acte de lliurament del 15é Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Ho senc estimat amic mes hui el prota ets tu. La teua passió per les paraules, els textos i la literatura en definitiva ha portat a que et donen una vara i un prestigiós premi. No sé què faràs amb el garrot eixe, no maltractes al bou Atunero i avant... ara diuen que això és cultura i tot... 
El premi que siga per animar-te a continuar escrivint i a obligar-me (és un plaer) a fer entrades blogueres tipus aquesta. Ací deixem constància dels feits amb anècdotes com l´error del sr. diputat de Cultura amb el teu nom, ja tens pseudònim pel mateix preu, Xavier Campos, i el reivindicatiu conte del Castelló que ja no existeix que Albert Garcia catorze anys després va aconseguir fora escoltat mitjançant el seu discurs.
Però com he dit el protagonista ets tu i el discurs important és el teu. Ací el deixem sencer per a la història, almenys per a la nostra història com dic sempre. ENHORABONA de nou i ENDAVANT.
Ara a llegir tots MOLTES MIRADES, ALGUNS SECRETS. Ah ! molt familiar la portada, amb l´imatge de la teua filla Mar i els colors brasilers del teu favorit Jorge Amado.




DISCURS de XIMO RAMOS.-

Voldria parlar-vos breument del que significa per a mi escriure, la meua manera d’entendre la literatura i la relació que hi ha entre la literatura i la realitat, tal com ho veig jo.

La realitat...

Pense que la realitat, moltes vegades o quasi sempre diria jo, s’obstina a quedar-se amagada darrere de les formes que veiem, oculta darrere de les paraules i explicacions que escoltem. La podem buscar, la realitat, la poder perseguir. Però sovint passa que quan sembla que l’estem a punt d’atrapar, quan allarguem la mà per tocar-la, s’escapoleix rient i desapareix. O es transforma subtilment, la punyetera. Molt punyetera.

Per això, la recerca de la realitat, per a qui vullga o tinga la necessitat de dedicar-s’hi, esdevé una tasca llarga i tal volta poc profitosa. Però que hi farem! En alguna cosa hem d’ocupar el temps de la vida. Tat que sí?

Jo des de sempre he admirat les persones que a través de l’art intenten entendre la realitat, o almenys capturar-ne un fragment. I entre aquestes persones, sobretot, he admirat aquelles que em descobrien i em segueixen descobrint el món a través de les paraules, que inventen històries i a través d’aquestes històries expliquen l’essència de l’ésser humà, les relacions humanes i socials i el món en general.  La literatura de ficció és l’art, art amb majúscules, que té per objectiu, o l’hauria de tenir segons la meua opinió, que té per objectiu arribar a la comprensió del món i de l’ésser humà a través de la imaginació i de la fantasia.

Pense que igual que el cirurgià usa el bisturí per penetrar dins del cos humà, l’escriptor usa les paraules per esgarrar la pell de les aparences i endinsar-se en una realitat que no es veu a simple vista. I després d’observar i analitzar i experimentar i imaginar i elaborar, després de tot això ens la mostra, i d’aquesta manera ens fa un regal preciós, el regal de la realitat, o un bocí, o si no hi arriba una ombra, que ja està bé.

També, s’ha de tenir en compte que aquest és un regal perillós, val més no confiar-se, perquè la realitat de vegades no és del tot comprensible, ni digestiva, ni apta per a totes les sensibilitats. I perquè la correcció política i la literatura són enemics mortals. I, per a mi, qui pretenga reconciliar-los s’equivoca, i s’equivoca molt.

I ara, com escric jo?

Jo diria que escric per imitació, que he aprés i estic aprenent a escriure de la mateixa manera que els xiquets aprenen imitant les persones més grans. En aquest aspecte calcule que dec estar en una edat entre els 3 i els 5 anys. Sóc com un xiquet que mira sense parpellejar la seua mestra, i tot seguit agafa el llapis i escriu el seu nom esforçant-se molt.
Escriu el seu nom i mostra el seu treball a la mestra, i la mestra li diu: molt bé, o no li ho diu però li ensenya com millorar, amb tota la professionalitat i l’afecte del món.
Així, imitant des de fa temps, sempre imitant els artistes escriptors, l’acte d’escriure ha sigut per a mi una manera d’investigar, una manera d’anar més enllà d’unes aparences que no em satisfan, un goig i un patiment, i, en certa manera, una forma de viure.
 
Els meus textos, els meus intents literaris fins ara han estat ocults, o anat a parar a les mans de persones dels meus cercles més pròxims. Alguns esteu ací…

Vos estic molt agraït, per la vostra paciència i honestedat. Gràcies.

Però ara, després d’aquest reconeixement públic, hi haurà un xicotet salt, em passarà una cosa que fins ara només havia imaginat: una selecció dels meus textos tindran el format de llibre i jo deixaré de triar els ulls que els llegiran. M’agrada aquesta idea, m’agrada molt i més encara, em fascina.
I és ben cert també que, escrivint, no tinc la intenció de ser protagonista de res. Els actes públics com aquest són necessaris, sí, ¡és que m’han donat un premi, el Pascual i Tirado! però no em sent còmode parlant, amb tants ulls i atencions sobre mi.

Perquè realment, jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?

Gràcies



Reportatges:



Breu:


Un record pel meu professor de COU, l´escriptor JOSE LUIS AGUIRRE, qui ha mort. D.E.P. 
Valga d´homenatge l´entrada del 5 de febrer del 2012: