La Normal i els records.

Quan era més jove vaig viatjar al Marroc. Estudiava al Sequiol, vull dir, a la Normal, la antiga escola de Magisteri de Castelló. Arran d´un missatge sorpresa del aleshores company d´estudis Juan Navarro Petot, escriuré quatre coses d´aquells dies de joventut, d´aquella reduïda i unida classe que va anar a Àfrica com a fi de carrera. Només tinc estes dues fotos, no vam fer orla, em sembla que records en tinc més, en quantitat i qualitat.  

COMPANYS:

Ens sentavem en forma de U, molt purista i pedagògic, i el meu grupet al fons estava integrat pel col.lega Luís, Toño apagant els cigarros que encenien Amparo i Inma, les de Mosqueruela, Paco Pepe (Xilxes, faré com el Marca però en lloc de l´edat posaré procedència) i la seua guitarra: sempre acabàven les reunions per fer treballs a casa Quique Sanz a la golfa o habitació d´estudi amb gal.letetes, Juve i Camps, entonant cançons d´Aute, Serrat, Sabina... inclús espiritisme vam intentar fer en una ocasió, per a despitrale de Luís i jo, qui vam ser expulsats per l´amfitrió perquè els esperits no acodien amb la conya.

Haguerem tingut que patentar un joc de taula que ens vam fabricar, la Volta Ciclista, barreja entre oca i parxís. Les èpiques carreres tenien lloc al bar Sequiol, on acudíem sovint. Allí vam veure i viure amb gran joia la designació de Barcelona com a sede olímpica...

El nomenat Juan i Pascualet (Vila-real) i els vallers José Luís Caso i Pansolo (recordeu la història: sólo pan...) els almassorins José Borillo i Larry Alberto participaren amb estes carreres de taula, així com en els campionats de handbol, bàsquet organitzats pels compatriotes de curs superior Javier Navarro, Manolo Roca, Pepe Beltrán, Esteban... recorde la final de bàsquet, quasi guanyem als Iñigo Laría, Tono, l´amic Javier... jo estava inflamable (em deien Epi) i una decisió tàctica de l´atlètic Senén va contribuir a l´anecdòtica derrota... ho passavem be... no tan divertit quan l´esguinç gloriòs al intentar taponar inútilment a Barret Javier... buf ! Audie Quique (Tena, de Torreblanca) ha acabat per ser entrenador, ha,ha.

Cal recordar els sopars organitzats per Chelo, on xalavem d´allò més, especialment Tere Nebot acompanyada per Jovi. Tere va morir, sempre la recordaré amb la seua alegria, consells... la vaig continuar veient i tractant a l´escola, el seu fill major és del curs de la meua. Sempre fent gal.la del seu bon humor, fins el final. Una lluitadora. 

També va surtir un matrimoni ! Els castellonencs de pro Maribel i Luís es van casar i Tere Rodrigo ho va fer amb el meu amic Javier, d´un curs menys. Maria José de Vilafranca, Alex, Silvia (Borriana), Ricardo, amb un halo de misteri... igual que el gallec Germán. 
Antonio, Chimi... altra Amparo (Pérez) altra Inma (Monfort) d´Albocàsser... Nati d´Almenara, Lola Vicente de Sant Joan de Moró, les dues Cristines amb l´accent característic gironí i de Benicarló. Venim del nord, venim del sud, com la cançó de Lluís Llach.

   
 
    

PROFESSORS:

L´històric Gran Home José Sánchez Adell, l´artista Madre de Mayo, el matemàtic Manolo Altava, la pedagoga de veu suau sra. Vicenta Altava, les llingüistes Consol Aguilar i Isabel Ríos, el literari José Luís Aguirre (el de l´institut), Pepe Portolés (després preparador físic del Real Madrid amb Benito Floro), el melòman Jordi, Manolo Rosas... qui ens va pegar la vara amb la Prehistòria (alguna influència s´ha notat) fins traure-li una cançó i tot... 

José Vicente Portolés

Manolo Rosas, a l´esquerra, en la presentació d´un llibre seu sobre el centenari de l´Escola de Magisteri. (foto aportada per Juan Navarro)

Escoltant el discurs de Manuel Rosas, a banda del senyor de primera fila dormitant, a la tercera... el GRAN HOME SANCHEZ ADELL !

A la quarta fila al fons altre descobriment, DIEGO LOPEZ OLIVARES, ens donava Geografia. Davant d´ell a l´alçada del Gran Home, Maria Jesús d´ Educació Física, no recorde si era de Magisteri o de l´institut...(foto sucosa aportada per Juan Navarro)

ANÈCDOTES MIL:

Quan el meu grupet es va perdre a Marrakech... Inma, Amparo, Toño, Quique, Chelo crec recordar i el menda seguint a un jovenet per tornar a casa... quin cague ! Encara hi ha qui va ser més valent...

El bou solt a Xixes-city ... nosaltres pel carrer i de sobte un bou en l´ontananza...  no deieu que els bous eren a les x ? collons ! vam còrrer a amagar-nos a l´Ajuntament. (memòria diu) Quin esglai !

L´Aguirre en eleccions del Centre fent recompte destaca el sentit de l´humor d´un votant catxondo qui s´havia decantat per S.M. el Rei. Quina sorpresa ! Imagineu la identitat de l´anònim elector.

Il.lustre visita de Francesc (company d´institut); entra a classe de Llengua d´Isabel Ríos preguntant fins i tot per l´eusquera... quina bogeria !

Acampada sorpresa a Mosqueruela i les autòctones no estaven...

Quan eixíem al pati a classe d´Educació Física i sobretot si jugavem a futbol o bàsquet recordava amb els més albinegres, Luís i el grauer Toño, que allí mateix on xafavem havia estat el viejo campo del Sequiol...

Molts salaven al Gran Home, però jo disfrutava escoltant històries castellonenques de l´Edat Mitjana. Este fet em va fer tindre mala classificació a la Volta Ciclista...

Ens vam apuntar al cor per pujar nota en Música més que per inquietuts artístiques. Quina vergonya a la prova ! tenor ? baix ? ... al remat tenor canviat de banda...

  

Alguns van acabar exercint el Magisteri, altres no, la majoria. No obstant això, formavem un grup de gent sana, molt humana (eixa era la nostra especialitat, Humanes) Tots van deixar petjada, uns més que altres com és lògic, la prova esta sèrie de records que no cessa. També dir, malgrat tot lo narrat, que estudiàvem una miqueta... 

Acabe demanant perdó pels oblits, així com ajuda per recuperar noms i la memòria històrica estudiantil als virtuals visitants d´este bloc pertanyents a la Normal. 

GAUDEAMUS IGITUUUUUR !

Ale, ja podeu fer referència a lo jóvene q estábamo, a l´estil arquitectònic musulmà amb mocàrabs, geometries... a la meua samarreta, al meu pel...

Entrada dedicada a Teresa Nebot, amb tot l´afecte.

   

SMS urgent

Una amiga meua m'ha enviat un SMS. Al principi estava tranquil, però ara l'he rellegit i pense que potser està en perill. No sé què en pensareu, ací el reproduïsc:

No m’ho hauria imaginat mai, que faria tant de fred al paradís. Ara que ho pense, però, té la seua lògica. Sí. Perquè si tothom sap que a l’infern fa molta calor, que les ànimes roïnes, vicioses, que els esperits deformes cremen per sempre en les calderes roents de l’avern, ¿per què, d’altra banda i segons les lleis de la raó, el paral·lelisme i el contrast, no concebim el cel com un lloc fred on les ànimes santes gaudeixen d’un èxtasi glacial? ¿I per què si totes sabem que a l’infern fa una olor insuportable de sofre no havíem imaginat que el cel estaria negat de flaires agradoses, com ara la de la melmelada o el formatge tendre? Potser és que el nostre pensament és un xic morbós i ens empeny més a imaginar el càstic dels malvats, el seu patiment, més a la fantasia de l’abisme i la tortura eterna que a dirigir els pensaments cap a eixe indret on, segons el folklore popular, tot és pau, núvols blancs, música de clínica dental i angelets sense sexe tocant la lira. Tanmateix, ací no hi ha ni música, ni angelets, ni núvols. Res, res d’això. Ací, en aquest paradís, hi ha sobretot una foscor que només de vegades s’il·lumina i un fred que mai no s’acaba. Ara que el meu cos menut comença a patir els efectes de la gelor, pense que tant de bo durara més aquesta llum tan breu, d’aquesta manera es calfaria una mica aquest cel tremolós i, a més, jo podria planificar millor els meus següents passos i vols golafres. Llum benaurada que em permet gaudir un instant del colorit, dels paisatges del paradís inesperat. Llum fugissera, ai, que només s’escampa pel cel quan la porta s’obri i entra una mà, la mà d’algun sant o directament la mà de Déu –ha de ser una mà molt important perquè, cada vegada que ve, s’encén la llum i, a més, té la potestat d’emportar-se viandes del paradís i, oh alegria indescriptible, també la misericòrdia infinita de fornir-lo d’aliments nous i seductors–. Alguna vegada, quan el cel s’ha obert, hi he mirat fora i descobert un nas, un barret de cuiner, fins i tot un ganivet amenaçador, però no ho tornaré a fer: ja no m’interessa la vida terrenal. Quan ve la llum el meu cos negre s’ompli de joia, sí, però també em ve una por, por de ser-ne expulsada o ferida, i aleshores m’amague darrere d’alguna botella –si és de vi negre, perfecte, perquè em dissimula millor–, tot fitant amb els meus múltiples ulls la mà que entra i alhora el meu pròxim objectiu. Tot molt de pressa, massa coses, molta faena per a mi, que ja tinc una edat i molt de fred. Després, quan la porta del cel es tanca i torna la foscor, he de fer un esforç de memòria per recordar on era, per exemple, eixe meló d’Alger pel qual em delisc. O eixa mantega que tant m’abelleix englotir-me. Perquè m’he constipat, tinc el nas tapat i, a pesar que tinc molt desenvolupat el sentit de l’olfacte, ja quasi no distingisc les olors. Ara que ha passat un temps que no sé calcular, el fred paradisíac comença a entumir les meues extremitats, però abans que em derrote la son, m’arrossegaré cap a eixe pastís de xocolate, el tastaré amb les meus pates i després amb la boca. I si el cansament pot amb mi definitivament, m’adormiré al costat d’eixe marró esponjós, amb la dolçor al llavis i les ales tacades, i amb els ulls closos buscaré un altre paradís.

Per cert, la meua amiga és la mosca Catalina, no sé si la coneixeu.

ORGULL I HONOR. 20-07-2012, 90 ANIVERSARI CDCS

                                      

BONA NIT, BUENAS NOCHES.

  

ALS PEUS DE LA TORRE, ORGULL DE GENEALOGIA, LA GRAN FAMÍLIA ALBINEGRA CELEBRE ESTA NIT ELS 90 ANYS D´ANIVERSARI DEL NOSTRE C.D.CASTELLON. BENVINGUTS TOTS.

IGUAL QUE ELS CASTELLONENCS ANEM A LA MAGDALENA EN ROMERIA PER REMEMORAR ELS ORÍGENS DEL NOSTRE POBLE, NOSALTRES VENIM DEL SEQUIOL, BRESSOL DE L´ALBINEGRISME, PER RECORDAR AQUELLS TEMPS ROMÀNTICS, AQUELL  NAIXEMENT DEL CLUB QUAN ELS JUGADORS EREN EQUIPIERS I ELS EQUIPIERS TREBALLAVEN DE LLAURADORS, MANOBRES, SABATERS… EREN ELS TEMPS D´ ALANGA, MARTÍNEZ “EL SALAO”, QUERAL, FCO. SOS, ALIAGA, DOMÉNECH, MARCOS “CHULLA”, VTE.SOS,  AGRAMUNT, PLANCHADELL I PINTO.

L´ INFANTESA DEL CASTELLÓ… ANAVA CREIXENT I EL PRIMER FRUIT EN FORMA DE TÍTOL ÉS L´ANY 1929, CAMPIÓ REGIONAL VALENCIÀ: ALANGA, GIMENO, VIDAL . BERTRÁN, GUILLÉN, CONDE, ARRÓNIZ, MARTÍNEZ, CAPILLAS, MONTAÑES i PASCUAL.

PARTIT A PARTIT, es van afiançant els nostres símbols: escut, samarreta albinegra y eixe PAM PAM ORELLUT que ens posa la pell de gallina sense remei. 

Després d´una crisi d´adolescència a la década dels 30, ES CREUA EN LA NOSTRA HISTÒRIA, EL SR.OSTALÉ, PRINCIPI DEL FI. El club deixa de competir durant sis anys i retorna tras la guerra civil, amb més força que mai.

 APLEGUEM ALS GLORIOSOS 40 ON ESTEM 6 TEMPORADES CONSECUTIVES A 1ª DIVISIÓ, (DES DE 1941-42 A 1946-47) ARRIBANT FINS I TOT A QUEDAR QUARTS LA TEMP. 42-43, havent estat a falta de tres jornades per finalitzar la lliga, segon classificat a dos punts del líder Athletic de Bilbao.

        

PEREZ, MARTÍNEZ, MEDRANO, SANTACATALINA, GUILLEN, SANTOLARIA,  HERNANDEZ, BASILIO, ARNAU, SAFONT i PIZÁ és l´alineació que els xiquets de l´època recitaven de carrereta.

   

També cal destacar la cinquena posició aconsseguida  la temp 1943-44, en la qual vam arribar a posar-nos segons, darrere EL VALÈNCIA, REFERÈNCIA I RIVAL per excel.lència.

A L'ANY 45 EL JOVE CASTELLÓ CANVIE DE CASA: ESTRENE CASTÀLIA EN PARTIT CONTRA EL AT. AVIACION. EL GRAN JUANITO SORIA INAUGURA EL MARCADOR EIXE DÍA i passa d'aquesta manera,a formar part de la GRAN HISTÒRIA ALBINEGRA.

 LA DÈCADA DELS 50 ES COMENÇA A 3ª DIVISIÓ I AMB POCS RECURSOS, sempre hem comptat amb jugadors compromesos com LUIS SERRANO, BADENES, AZNAR, CHIRRI, BIENVENIDO, etc.

54-55 ES PERD EL SEQUIOL.  TEMPS DIFÍCILS, CUERS A 3ª DIV DOS ANYS CONSECUTIUS.

 ELS 60 COMENCEN BÉ, PUJANT A 2ª EIXE ANY. ES TORNA A BAIXAR EL SEGÜENT; EQUIP ASCENSOR Q ES SOL DIR… DUARTE, ALCAÑIZ, CELEIRO, ISAURO, POLACO, QUINOCHO, GALIÑANES.   EREN REPRESENTATIUS DEL PERIODE.

  

ELS ANYS 70 AMB D. EMILIO FABREGAT COM A PRESIDENT VENEN MARCATS PER LA CELEBRACIÓ DE LES NOCES D'OR. 50 ANYS COMPLEIX EL NOSTRE CLUB i HO CELEBRA AMB L´ASCENS A 1º DIV , TEMP 71-72. Cinqué classificat a la lliga i finalista de la COPA DEL 73 AMB LA MILLOR TEMPORADA DE LA HISTÒRIA,  PERMANEIXENT DUES TEMPORADES A L´ÈLIT.

EQUIP de la final:  CORRAL, FIGUEIRIDO, CELA, BABILONI, OSCAR, FERRER, TONIN, DEL BOSQUE, CLARES, PLANELLES I FELIX, sense oblidar als CAYUELA, ORTUÑO, CAUSANILLES, MENDIETA, LEANDRO, etc.

 Després arriba L´ÍDOL RACIC, SAURA, DI STEFANO COM A ENTRENADOR LA 76-77, I AMB LA PRESIDÈNCIA DE D. ANTONIO SALES  TORNA PLANELLES LA 78-79 I ENTREM ALS 80 AMB EL RETORN A 1ª LA 80-81 PER TERCERA VEGADA EN LA HISTÒRIA.  Racic, Ferrer, Pulido, Navarro, Draganic, Ribes, Robert, Planelles, Viña, Bayarri i Conde, més els Valbuena, Chinchilla, Javier Beltrán, Mestre o Ibeas, i el gran Bernardo Basilio Gonçalves.

L´alegria dura poc i juguem a Segona, però ambs bon equips de gent de casa…GONZALEZ,VERDU, JAVI, IBEAS, PEDRO ALCAÑIZ junt a VIÑA, MESTRE, Gª HERNANDEZ, FONTANA…Amb aquesta gent, guanyem la COPA DE LA LLIGA, desmostrant que sempre que el Castelló ha fet alguna cosa important, els jugadors casolans han estat fonamentals. L´entrenador Toni Torres va tindre molt a veure aleshores.

A l'any 87, ens remodelen la casa. ES DERRUEIX EL vell Castàlia per a CONSTRUIR L'ESTADI QUE AVUÍ CONEIXEM. A PENES FA UNS DIES, s'han complert 25 anys de la seua inauguració. També ens va visitar l`At. Madrid i en esta ocasió, el desconegut Zlatan va passar a la història per marcar el primer gol, quedant com a únic testic de l'antigor, la vella torre de marató.

Acomiadem la dècada amb un nou ascens a primera divisió: Emilio, Alejandro, Alfredo, Bonhoff, Javi, Vinyals, Escobar, Jose, Raul, Mel i Puskas, incloent als Cabrera, Víctor, Ximet, Manchado i l´omnipresent Viña…

 ELs anys 90 comencen be. Passegem la nostra samarreta pels millors camps de primera divisió. En lloc de viure el ressorgir d´una segona joventut i com si la vellesa ens afectara, ens desmoronem, es produeixen fets negatius:  descens a 2ª, maleïda conversió en S.A.D. i un nou descens, en esta ocasió a 2ªB. 11 ANYS vam patir esta malaltia on només caldria recordar eixa temporada en la que vam estar 30 jornades sense perdre: els Oliva, Espeleta, Palacios, Miguel, Mora, Navarro, Xavi Gracia, Abel, Quero, Sanchís, Juanjo y Marcos.

  

Però la gran alegria va vindre un 26 de juny de 2005 a nostra casa contra el Zamora. MANU BUSTO va llançar un obús que ens va catapultar a la divisió de plata: Oliva, Rondo, Casablanca, Rodri, Orlando, Torrecilla, Hèctor Bosque, Jose Mari, Molist, Eloy, Manu Busto, Espeleta, Loscri, Castell, etc.. triomfadors s´una calorosa nit d´estiu.

Malauradament, després d'aquest partit vam patir una malaltia que encara que no es manifestava, anava per dins: Castellnou2005 ens rosegava les entranyes i ens ha deixat com ens ha deixat, amb la depressió perenne. Però com és una nit d'alegries, continuem parlant d'els darrers herois, els jugadors de la temporada passada, els Rubén, Santos, Marc Trilles, Guille Vázquez, Héctor Peña, Roberto Jiménez, Aaron, Alex Felip, Julián, Joel, Jordi Marenyà, Stefan, Hugo García, Marc Cosme i Juste. 

...i ací estem, amb 90 anys, "vivitos y coleando".

  

 EL FILÒSOF  SENECA VA DIR:

NINGÚ NO AMA LA SEUA PÀTRIA PERQUÈ ÉS GRAN, SINÒ PERQUÈ ÉS SEUA.

 NOSALTRES ESTIMEM AL C.E.CS - CDCS PERQUÈ ÉS NOSTRE, EL NOSTRE EQUIP DE TOTA LA VIDA. TOT I AIXÒ TAMBÉ VOLEM UN CLUB GRAN, GRAN EN SENTIMENT, AÇÒ JA HO TENIM, GRAN COM LA HISTÒRIA QUE ATESOREM I QUE HEM DE CONTINUAR ESCRIBINT ENTRE TOTS I RECITANT ALINEACIONS DE PURA MEMÒRIA PERÒ CONTEMPORÀNIES.

UN DELS VERSOS DEL POETA AUTÒCTON BERNAT ARTOLA DIU:

La terra de ma terra és pols del meu camí i a mon dolor s´aferra i mai no fuig de mi.

EL CASTELLÓ ESTÀ ARRELAT A AQUESTA TERRA, S´AFERRA ALS NOSTRES CORS I MAI NO FUGIRÀ DEL NOSTRE CAMÍ. ÉS UNA JOIA, UNA ESTRELLA QUE HEM DE RECUPERAR.

QUE LA POLS DE CASTÀLIA, MAI MILLOR DIT, ENS IMPREGNE D´ALBINEGRISME, CON LA ESPERANZA DE QUE NUNCA DEJEMOS DE SERLO. CHENCHO DIXIT.

Açò no morirà, no pot morir, perquè són massa records, massa vivències, la prova la tenim aquí hui, tots nosaltres celebrant l´aniversari de l´abuelo, un üelo indestructible, etern, no mai caurà, no el deixarem caure.

Acabarem amb un relat breu:

Ha vivido mucho, está pasando una mala racha que dura demasiado y quizá se mantenga por sus recuerdos. Le cuesta permanecer en pie, necesita ayuda para caminar, para subsistir, pero es incombustible. Le damos afecto, le dedicamos horas, refrescamos sus vivencias más intensas y él nos devuelve agradecido una sonrisa pícara y emocionada. ¡ Aguanta, abuelo ! El abuelo cumple hoy noventa años. Enhorabona i per molts anys !

A DISFRUTAR I PAM PAM ORELLUT !!

( DISCURS LLEGIT AL SOPAR DE GERMANOR 90 ANIVERSARI pels autors, JUANJO I MIGUEL ANGEL )

                                                                         

                                              

                                            

                                           

                                  

                                     

                                          

                        

                                  

 

                                      

                                 

                                  

                                  

                                  

   

               

                                

                                  

                                   

                                                             

                              

                                              

                                  

De matí a Ràdio 9 en directe:

http://www.ivoox.com/grada-nou-castello-radio-nou-20-07-2012-audios-mp3_rf_1344584_1.html

El dia després:

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/deportes/el-albinegrismo-vive-una-jornada-inolvidable-en-90-aniversario_753302.html

Per conèixer a BATISTE, tot sentiment :

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/deportes/una-vida-paralela-y-muy-ligada-club-albinegro_753301.html

El diari LEVANTE va fer un reportatge molt bo de tots els actes, però no està a internet... recull un resum del discurs i tot !

I este vídeo fantàstic d´ALEJANDRO m´encanta, però no m´aclarisc a pujar-lo directe perquè és de vimeo...

http://vimeo.com/45825078

TOT AÇÒ NO HO OBLIDARÉ MAI, MAI EN LA VIDA. Sobretot als companys de comisió organitzadora, treballadors i albinegres com la mare que ho ha parit !! Va ser un èxit de participació, tant la Romeria com el sopar, amb més de 500 cadires ocupades... 

GRÀCIES A TOTS I PAM PAM ORELLUT !!

Em prenc la llibertat (1ª) de nomenar els integrants d´este fabulós equip albinegre, ja que ho demanen al fòrum, s´ho mereixen i a més li he agafat gustet a recitar formacions... hi ha 16 a la convocatòria, tot i que som més.
DAVID, FERNANDO, JORGE, ALICIA, VITE, LUIS, NOELIA, MARIANO, JUANJO, ALEJANDRO, TONI, DANI, JAVI, FELIP, MIGUEL ANGEL i ALEX.
ARMANDO estava fent el antidopping (havia tingut que marxar) i NACHO convocat per la selecció aragonesa crec recordar.
IVAN, MAPI, col.laboradors nats, crec havien partit cap a l´Estat Pontifici... OSCAR s´ha evaporat...
Més albinegres han participat en alguna reunió però diguem estos configuren el planter habitual.   


Em prenc la llibertat (2ª) de traure a la llum un correu privat per il.lustrar:
                                              
 Os garantizo que el whisket que me hice junto a vosotros una vez terminó todo y nos sentamos a relajarnos y charlar es el que más a gusto me he tomado en mucho tiempo y es una imagen, todos con la camiseta del Castellón, sentados en corro, alegres y distendidos, que no olvidaré nunca. (TONI VALLET, alma mater) 

23- JULIOL: Més fusta; repor fotogràfic MEDITERRÁNEO.
http://www.elperiodicomediterraneo.com/galerias/castellon/90-aniversario-del-club-deportivo-castellon-s-a-d-_33949.html

I més llum:


Son caras de felicidad, pero son caras de futuro. Tenemos que mantener viva la brasa del albinegrismo, esa brasa que hay que soplarle un poquito para que sea fuego y realidad.

(MIGUEL ÁNGEL SERER, historiador, speaker... AMIC)

FELIP- BARMAN sense barret de buscar tresors arqueològics.

ALEJANDRO, LUIS i JORGE, comercials del plat craquelat. 

MÀGIA ALBINEGRA.

Més fotos publicades per Sentimiento Albinegro:

http://on.fb.me/MAW2bD

 

                          

 Potser abuse de fotos d´amics i personals, però cal recordar que sóc l´amo, no del Castelló, sí del bloc, amb permís d´Atunero i Gillan.          

BREU VÍDEO DE TV-CS:

  
Incorpore l´impressionant video (10-12-2012) fet per l´amic papacangrejo sobre el 90 aniversari: 

http://vimeo.com/62624582

Atunero visita Europa...

... concretament, el País dels Peatges. Xiquet, se'n van massa diners, sobretot a mi, que pel meu tamany he de viatjar en camió (i això que estic cada dia més prim, de fet estic pensant a fer-me stripper).

En fi, ací us deixe unes fotografies que vaig fer-hi.

Els vedells del País dels Pintxos aprenen a menjar herba ordenadament

Són un poc animals a l'hora de fabricar llepoleries

Açò que sembla l'arpa de Harpo Marx no és més que una altra creació del calatravisme cutre que ha envaït tantes i tantes ciutats dels humans. Volen tindre personalitat pròpia i per assolir eixa ambició totes posen (mira si són originals) Zara, El Corte Inglés i un pont de Calatrava.

Al País de la Pluja Cabrona solen fer festivals de teatre i dansa al carrer, no als plens de la Diputació com ací

Al País dels Parcs Meravellosos i la Verdor Infinita, els xiquets fan escultures de plastilina i hi decoren els espais públics

No cal que ho explique, està ben clar

No m'ho podia creure: al món hi ha altres artistes que no són Ripollés

Atunero es va fer molt popular al País del No Tenim Un Metre Pla. Em van homenatjar i van voler posar el meu nom a una nova penya. Jo, com sóc de natural modest, els vaig convéncer perquè homenatjaren els bous en general

¡Quina platja més bonica i quin port i quanta gent! Això sí, quan va arribar Atunero van quedar la platja i el port, però la gent va fugir

Al País On Parlen Raret, tenen el costum de construir ermites en els llocs més inversemblants...

... però Atunero és un bou valent i hi va pujar. Fixeu-vos en l'estretor de les escales. Això demostra fefaentment que cada dia estic més prim

Hi ha alguns insectes que molesten un poc (aràcnids, en aquest cas), però la gent passa d'ells

Un Tombatossals un poc simple

Arbre famós, en un poble on l'aviació alemanya va impulsar un Pla General d'Ordenació Urbana

No sé què collons és açò, però és bonic

Però no és tot bonic. Per acabar, com podem veure, en el País de l'Hostia Joder també maltracten els animals