"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 30 d’octubre del 2011

La lluvia amarilla de Julio Llamazares genera debate.



Una novela, una frase puede generar una discusión entre amantes de la lectura. La lluvia amarilla de Julio Llamazares es paradigma. Con la conducción experta de Vicent Usó y la visita del bou Atunero abordamos esta lectura en el club. Resultó difícil conseguir permiso para el bou de carrer pero como vienen elecciones al final dos o tres mugidos y pa dentro...

Estamos de acuerdo en que la lluvia amarilla es el olvido, el paso del tiempo que lo borra todo, envejece a los hombres, destruye fotos y cartas (animado e inanimado), sepulta casas y tumbas (vivo y muerto). El protagonista lo ve todo de color amarillo, marchito. Es el último habitante de Ainielle, un pueblo del Pirineo y nos va contando una historia de modo poético a punto de morir... ¿o está ya muerto? habla sólo ... ¿se ha transtornado? ¿o habla a los elementos de la naturaleza, tan presentes en las metáforas, personificaciones, anáforas y paralelismos que aparecen en la novela?

Algunas similitudes con obras o autores, según distintas visiones:

Con la prosa de Delibes, por la gramática.

Con Pedro Páramo de Juan Rulfo, cuando los muertos cobran vida, por la ambigüedad, por el ambiente del pueblo, amarillo. ¿Estamos hablando de realismo mágico?

Con Robinson Crusoe, por la soledad, por la supervivencia en ella.

Es un anti-Génesis, va quedando sólo, mueren su hija, su mujer, al final queda sólo él... Adán.

Con el Unamuno de Niebla: (mis ojos) ¿no lo estarán soñando...?

Analizamos también las sensaciones, los personajes...

La única frase hablada, misteriosa ella, y final del libro tuvo su comentario. La noche queda para quien es. Al final resulta que la dijo una anciana al hacer el autor un reportaje de televisión... Y es que a veces igual queremos ver o saber demasiado, debemos quedarnos con el virtuosismo y placer de la lectura. ¿Sí? ¿No? ¿Que estic boig?


A vore si endevineu la visió d´Atunero... no va mugir gens i es que em sembla no li ha agradat l´adjectivació del sr. Llamazares com l´herbeta fresca d´Ainielle.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Tots els Bous Sants

Potser és un tòpic però és veritat: el temps passa volant. Sí, un altre any ha passat i, com sempre, us adjunte la convocatòria de la nostra festa anual que se celebrarà el 31 d’octubre propvinent, dilluns, vespra de Tots els Bous Sants, al lloc habitual –la tàpia sud del cementeri vell de Castelló. Enguany homenatjarem Rita Barberà, que ha declinat la invitació amb l’argument que ella va sempre de roig i això ens pot excitar més del compte. Així i tot, serà homenatjada.

PROGRAMA

16:00 Presentació i repartiment d’herba fresca del Pirineu Aragonés (d’Ainielle, concretament).

17:00 Curses de sacs per als vedells i els bous i vaques més agosarats, tot un espectacle.

18:00 Invasió del cementeri vell de Castelló, aprofitant l’avinentesa (nosaltres també tenim dret a divertir-nos).

19:30 Concert de rock & bou a càrrec del famós grup Backstreet Bous, que serà la delícia de les vaques de totes les edats.

22:00 Després de l’èxit de l’any passat: orgia (en substitució dels tradicionals i avorrits discursos).

03:00 Precs i preguntes.

Us esperem.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Entrevista a... Atunero

Continuem la sèrie interrompuda d´entrevistes. Hui parlem en Atunero, el nostre bou. Ja coneixem la seua idiosincràsia, aficions, sabem és fanàtic de la filosofia, la literatura, però volem saber quins són els seus principis, ètics, morals. Bon dia, abans de res.

Atunero: Bon dia, misser Hoangho, un honor i un plaer parlar amb vostè.

Hoangho: Sabem que Barlovento i Schopenhauer, els bous de la meravellosa troballa, són avantpassats seus i de la terreta, però no sabem d´on és vosté.(encara que ens tutejem habitualment ací no per mantindre les distàncies)

Atunero: En realitat, sóc fill adoptiu d’aquesta terra. La cigonya que em duia en el seu fardell, com que jo ja pesava 150 kilos, em va haver d’amollar quan ja no podia més. Vaig caure damunt d’un planter de tomates, al costat d’una alqueria, a la vora de la Fileta. El llaurador es va emprenyar molt al principi, però era bona persona i em va adoptar. Mai no he sabut quina era la meua destinació final. En fi, açò és el resum d’una llarga història.

Hoangho: No mai hem vist una foto, image seua... quin aspecte té?

Atunero: Ja em veu vostè, sóc un bou ben normal. Això sí, ara estic fent règim, he perdut 45 kilos i només en pese 530. Mire, ara m’alce i vorà quin tipet se m’ha quedat.

Hoangho: El populatxo humà veu el bou en general un animal brau i ferotge. Vosté en concret ha demostrat ésser sensible, culte (recordem verbigratia Animula Vagula). Com es porta este fet?

Atunero: Com deia Einstein, hi ha dos coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana, i de la primera deia que no n’estava segur. Einstein, en general, era un tio molt burro, però en aquest tema hi estic completament d’acord. Per tant, ni “puto caso” al populatxo humà.

Hoangho: A este blog ens ha obsequiat amb La meravellosa Troballa… i altres escrits. Ha pensat en publicar algun relat, alguna novel.la?

Atunero: No, els bous tenim molta memòria i la literatura la transmetem per via oral, talment com prenem les aspirines. No ens cal publicar res.

Hoangho: Quina mena de literatura li agrada?

Atunero: No hi ha cap gènere concret, depén del moment i la gana que tinga. En general, qualsevol llibre ben cuinat me’l menge molt a gust. Ara, com estic a dieta, només menge llibres primets... ¿Ha vist vostè quin tipet tinc?

Hoangho: mite del Minotauro. Succinta opinió, no s´enrotlle per favor.

Atunero: Pureta fantasia humana, deliri antropocèntric concebut només per degradar-nos, als bous. Entenc la passió de Pasífae pel bou, però eixe fill seu mal anomenat monstre, el Minotaure, era si de cas monstre perquè tenia una part humana. L’únic que se salva de la llegenda és el detall del fil d’Ariadna, o Ariadna Fil, que com totbou sap és una actriu d’una bellesa enigmàtica, hauríem de posar-ne una foto al bloc, misser Hoangho.

Hoangho: Com es diu posar les banyes en idioma bou?

Atunero: Els bovins som animals promiscus per naturalesa, no debades les banyes les portem de fàbrica (i n’estem orgullosos). Per tant, no tenim cap expressió ridícula per definir una actitud tan natural en nosaltres com respirar o beure gintònics.

Hoangho: Qué opina de l´expressió España piel de toro ?

Atunero: Opine que les drogues al·lucinògines poden estar bé, però sense abusar-ne.

Hoangho: Em consta li agrada el cinema. (a mi m´ha deixat Amelie) En consonancia amb l´esmentada piel de toro, anirà a veure La piel que habito ?

Atunero: No em deixen entrar al cinema. Al principi, deien que espantava la gent. Després, en comprovar que la gent s’ho passava d’allò més bé amb mi i em feien més cas que a la pel·lícula, van intentar cobrar-me dues entrades perquè deien que ocupava molt d’espai. No sé quina excusa hi posaran quan m’aprime els 150 kilos previstos pel meu entrenador personal... ¿ha vist, misser Hoangho, el tipet que se m’està quedant?

Hoangho: La peli deixada va ser mitjançant l´amic Ximo. Com és la seua relació amb este il.lustre personatge fictici?

Atunero: Com diu vostè, Ximo és un personatge fictici. La nostra relació és la de l’amo (jo) amb l’esclau (ell). A qui no ho entenga li recomane vore la pel·lícula “Psicosi”.

Hoangho: Abordem ara el rotllo polític... estàn organitzats els bous d´alguna manera?

Atunero: Anarquia total i pallissa i cornades a qui vullga imposar jerarquies.

Hoangho: Inevitable: Toros, la Fiesta Nacional. Els bous de plaça… Els bous al carrer (no és una activitat d´esbarjo ni reinvindicativa) han sigut declarats B.I.C. pel Consell Valencià. Qué rumia de tot açò?

Atunero: ¿El Consell Valencià ha declarat que els bous putejats són un boli BIC? ¿I quina mena de droga prenen, aquestos?

Hoangho: hem parlat de literatura, no gaire de llengua. Pertoca fer-ho. Quina llengua fa servir vosté a l´intimitat, valencià, idioma bou, la física?

Atunero: Esperanto, normalment. Ara, com la meua parella és de Zagreb, li parle en serbocroat, perquè sóc un bou educat. I la llengua física, sempre que em deixen.

Hoangho: ara que hem parlat de l´idioma bou, també tenen poblemes amb l´unitat de la llengua? Els vedells comprenen aixó dels dialectes taurins?

Atunero: És una cosa de bojos. Ara hi ha bous joves que diuen que saben parlar català bou, valencià bou, balear bou, castellà bou, xilé bou, argentí bou, cubà bou, peruà bou, dominicà bou, uruguaià bou, colombià bou, anglés bou, australià bou, nord-americà bou... Pensen que saben trenta o quaranta llengües i tot gràcies a la política educativa vigent. Pobres ignorantots. En són pocs, però fan molt de soroll. En general, però, el ramat està d’acord en què el cel és de color blau i no groc a ratlles verdes.

Hoangho: El puto consumisme. (ja sé que no sóc neutre) Està extés entre els bovins?

Atunero: No, no. Els bous no som materialistes, ja ho veu vostè. No ens fan nosa els avenços tecnològics, evidentment, però els fem servir com cal. Per exemple, sempre usem els aipads i aipods i messengers i guguels per parlar de filosofia presocràtica.

Hoangho: altre inevitable venint de mi: al-bi-ne-gris-me. Vosté de jove o cadet o vedell o brau...(temps mort…em prenc una pastilleta) va ser asidu de Castàlia, almenys ens va parlar del gol del Buitre-Butragueño, no el panxut. Com veu al C.E.Castelló contemporani?

Atunero: Done-me’n, done-me’n una a mi també, de pastilleta... Gràcies... El Castelló contemporani... La premsa oficial d’aquesta ciutat provinciana o província ciutadana defenia fins fa no res la gestió (per dir-ho d’alguna manera) dels nefands propietaris de l’empresa albinegra (no ho oblidem, SAD), amb beneficis per als màxims accionistes aconseguits a base de subvencions públiques, instal·lacions gratuïtes, vendre els millors jugadors i comprar morralla, comissions per comprar i vendre i muuuuuuuuuuu... En altres qüestions ens podran intentar enganyar (la premsa oficial), però en el futbol la crua realitat s’ha imposat i ara al Castelló li toca fer allò que s’anomena travessia en el desert (si és el Sahara o el de Les Palmes, el temps ho dirà). D’altra banda, Atunero ara ja no va al futbol. En aquella època de Butragueño al Castilla em donaven el carnet debades perquè jo els arreglava la gespa a mossos. No em diga vostè que aleshores el terreny de joc no estava perfecte, misser Hoangho.

Hoangho: no vull furtar-li més temps, sé éstà molt ocupat, quedem si li sembla bé, li portaré l´herbero promés i ens farem algun cubata. També li agrada l´herba fresqueta. Per necessitat primària o alhora per inspirar-se?

Atunero: L’herbeta, per menjar, amb control, no sé si li he dit que estic a règim. Per inspirar-me, preferisc la química. Això sí, controlant per no arribar al punt de vore “pieles de toro” als mapes. D’altra banda, a Atunero li agraden els mapes físics, no els polítics. I el cubata, pose-me’l ara, per favor... Així... Tire, tire més ginebra, home, no siga garrepa... Gràcies.

Hoangho: alguna cosa més per als lectors ? jo m´acomiade ja de vosté demanat-li excuses si li he faltat en algun moment de l´entrevista. MOOUUUU ! li molesta gaste el dialecte mourinyià al parlar la seua llengua?

Atunero: No tinc res a comentar d’eixe senyor que pensa que el seu dit és una banya de bou i que d’ací a deu anys ningú no recordarà qui era, ni del seu dialecte. Als lectors els recomane que vagen a clubs de lectura i així poder comprovar que no estan sols al món, que la seua bogeria és compartida. Ah, que no se m’oblide, misser Hoangho, ara després, fora de micròfon, m’ha de dir on s’ha comprat eixa corbata tan bonica que porta.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

FRANCO a Castàlia.


Sí amics. Franco, presente ! açó no és un gir de neurones, es que el sr. Franco Bahamonde aparéix en tots els fregaos darrerament i esta es la gota...

Está de rabiosa actulitat el rotllo del Valle de los Caídos, que si la sra. Carmen Polo volie descansar ( eufemismeeee! ) al costat del seu marit, que si queremos visitar, etc.
Al Levante peguen la vara en la possibilitat perduda de que la gloriosa plaça Mª Agustina, la dels nostres coloms ... les nostres pipes de girasol... les nostres albinegres pilotes de la pastisseria Tonica... s´hagués pogut dir plaça del Caudillo o del Generalísimo o de Franco, perquè ahí al centre geomètric de la font anava una estàtua de l´ínclit ! Al final no sé per quin poblema ( enèsim homenatge al assessor cultural, per cert tinc un document seu amb totes les virtuts literàries...) en el cetre es van decidir per la esclava liberta i les cagades de la Valenta, Camilo José i demés família no van fer punta a la seua històrica calva. No haguere sigut el mateix quedar en la Mª Agustina que en la de Franco.

I qué té a vore en el C.E.Castelló? doncs que va fer una aparició triomfal a la tribuna, la foto és il.lustrativa. Triomfal per a ell perquè va guanyar la guerra i triomfal per a nosaltres perquè vam guanyar la batalla, (algo queda, eh? ) vam derrotar el plantejament garrulo de Flausino ( este nom gairebé és un insult en sí mateix) i vam exclamar un que torne Franco, ja sabeu esta expressió és en senyal de goig o desaprovació, indignació... segons casos.

El 20-N és a prop... jo no dic res...



Post-franquisme:

Quins tipus d´homenatges hagueren tingut lloc a la nostra plaça dies com demà si l´haguessen batejada d´altra forma?


Mireu quin enllaç més xulo he descobert mentre buscava fotos... blog Gracias a la vida.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

El toro Ratón: un psicòpata perillós (Estan bojos, aquestos humans)

Diuen els seus biògrafs que el toro Ratón va ser un vedell introvertit i problemàtic, segurament a causa de pertànyer a un corral desestructurat (que és una manera fina de dir que els seus pares eren drogaddictes i sa mare es prostituïa per aconseguir la droga), o potser ho duia ja en el gens, els especialistes del cervell mai no s'hi posen d'acord. Els serveis socials bovins no van reeixir en la tasca de redreçar-lo i d’aquesta manera, quan les banyes se li van fer llargues i punxegudes, va començar a tussar contra tot el que passava pel seu davant i a tossir quan fumava algun canut. Així, en l’adolescència, els metges van concloure que el toro Ratón era un psicòpata perillós i irrecuperable, i les seues perspectives de futur van quedar reduïdes a participar al Gran Hermano Bou, ser elegit president d’alguna diputació provincial o reclutat com a bou assassí per a esbarjo dels humans. Finalment, els humans van decidir que necessitaven un bou assassí, i el toro Ratón va començar a participar en eixos espectacles funestos de sang i orgasmes de por. El seu cachet va augmentar després dels morts en progressió geomètrica (a dia d'avui ja supera el dels Rolling Stones de la millor època) i el seu ramader s’està fent d’or. El ramader tot ho justifica: la gent va perquè li agrada i els ajuntaments paguen perquè els convé. ¡Estan bojos, aquestos humans!

Per a nosaltres, els bous, és una cosa inconcebible tancar en una plaça un humà assassí, Jack l’Esbudellador, posem per cas, o George W. Bush, i córrer davant d’ell, amargar-nos en un banc d’església o en una font, i xisclar com a bojos quan l’assassí agafa algú. No juguem amb foc. Així que no us queixeu, humans, si hi ha més morts, que vosaltres en sereu els responsables (i, a més, em sembla que us agrada: "ai, ai, ai, però, ¿qui és, qui és?, ¿l'ha mort o no l'ha mort?").

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Si vis pacem, para bellum.





España s´incorpora al sistema de defensa antimissils de la OTAN i cal recordar algunes dades per si entrem en conflicte bèl.lic. He buscat un gloriós bloc (no blog) de notes militar meu, un tresor estocolmià on he trobat molta informació que vull compartir en tots vosaltres.

Introducció:

A la mili ets un número, jo ere nº 3, després em van fer cabo, ere el cabo Hoang (no poden haver noms compostos). Llevem el Ho.

Nus, on figuren les troballes:

Lo fonamental del ORDEN DE COMBATE. Cal distingir entre combate y batalla. En altre capítol ampliem si voleu.
Un plànol del camp de Sant Gregori on vaig fer maniobres, con sus zonas de caída de proyectiles.
L´Himne d´Infanteria: el conegut del ardor guerrero. Poètic, hiperbòlic, paroxista. Parla de l´honor, la bandera, grandeza, victoria, gloria... àdhuc de la épica nobleza castellana... a mi em recorda l´himne del Real Madrid ! o a l´inrevés, no vull ofendre a cap militar vell. Comproveu-ho a l´enllaç.
El cetme, la núvia, con sus bocachas apagallamas, portafusa de la correa...
Métodes d´orientació: el mejor la brújula y también el sol.
Accidents del terreny.
La jura de bandera, hasta la última gota de mi sangre... he jurat defendre l´ordre constitucional e integridad de la Patria.
Delitos (sedición, insubordinación) y faltas (leves, graves) ...els porros que ningú fumava.
Preguntas antes de avanzar: a dónde? por dónde?, cómo? y cuándo? feia falta un Mouriño a todas luces, no per tàctica sinò per a que fera la pregunta que ningú es plantejava mai...
Llistes conciencudes per anar de maniobres en tots els estris, llistes inacabables de mandos militars, instruccions del centinela, del cabo cuartel.
Tipos de TIRO: tenso, curvo, en suspensión, bandeja... ui no! estos dos darrers són de bàsquet !
Consells instructius: gastar un calibre determinado (guarde el secret) para producir más heridos, per fotre a l´enemic.
Símbols de la Patria.
Derechos y deberes del combatiente.
Tratamientos: Usía, Vuecencia (Generales y Coronel con laureada)...
Saludo a la bandera: cuando estás a 5 pasos bajamos la cabeza y la levantamos 5 después (cuando pasa delante nuestra). Si la bandera está quieta, 6 pasos antes, saludando.

Desenllaç:

Açò sí m´emocione de veritat:
Troballa d´anotacions de paraules en el bloquet ! com a glosas emilianenses de San Millán de la Cogolla ! i en valencià (el tenia prohibit en públic) concretament: RANXO: menjar. TIBAT: fart. Aparèixen al costat d´una llista de telèfons que mai he gastat...
Horari d´assignatures d´unes virtuals classes de Graduat Escolar als soldats (1/3 no el tenien) que mai van ser impartides...
Puc parlar del Pàter en positiu, va tindre molt d´interés, jo anava a ser un dels mestres, però altres preferien que anaren literalment a pegar tirs... i no eren els alumnes... quina pena!
Tot açò dona molt de sí, puc ampliar, però no em convé...

Bajada de bandera: qué feien, qué fan eixes paraules en valencià, eixes glosses en la tapa de darrere del bloc? serien les primeres escrites en la nostra llengua dins del cuartel ? o van ser escrites a Montaña Negra?