"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 22 de desembre del 2010

Les Normes de Castelló, algo nostre.



Ahir 21 de desembre es van cumplir 78 anys de les Normes de Castelló. Algú ho havia de dir...Recorde la exposició que es va fer fa 3 anys al carrer de Enmig, molt xula i il.lustrativa. Continuant en el meu síndrome de Diógenes particular conserve el follet oficial de la efeméride, una auca que van repartir a les escoles i algun diari amb les normes ortogràfiques. Considere un honor que la nostra ciutat fora la protagonista del signament d´estes normes del valencià. Al carrer Cavallers hi és la casa on va tindre lloc este fet gloriós, jo ho recorde als virtuals acompanyants però la norma és que no fagen massa cas de mi ni de les Normes.
Hoangho
( pressumpte pancatalanista )

El moviment de la Renaixença valenciana, iniciat en el segle XIX, havia aconseguit en les primeres dècades del segle passat una certa recuperació de l'ús literari del nostre idioma. Però mentre els escriptors populars l'escrivien amb una ortografia amprada al castellà, els pròpiament renaixentistes usaven diversos models d'ortografia arcaitzant. Cap a 1930, el grup de jóvens escriptors que publicava la revista Taula de Lletres Valencianes, conscients de la necessitat d'acabar amb aquell estat d'anarquia ortogràfica, promogueren una campanya per tal d'arribar a unes normes unitàries.
La idea va anar guanyant ràpidament adeptes, gràcies sobretot als esforços d'hòmens com Adolf Pizcueta, però només va entrar pel bon camí quan els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura la van fer seua. Va ser a la ciutat de Castelló de la Plana on en desembre del 1932 els principals escriptors i entitats culturals valencianes del moment aplegaren a un acord transaccional que seria històric per a la nostra llengua. Entre els escriptors signants de l'acord destacava en primer lloc el gramàtic de més anomendada llavors entre els valencians: el pare Lluís Fullana. I entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, promotora de l'acord, hi havia també entitats tan prestigioses com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.
Aquell acord de normes ortogràfiques valencianes va ser divulgat i perfeccionat primerament gràcies a l'obra de gramàtics com Carles Salvador i Josep Giner, i posteriorment per lingüistes com Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. Gràcies a les Normes Ortogràfiques de Castelló (també conegudes com a Normes del 32) milers de valencians hem aprés a llegir i a escriure correctament la nostra llengua al llarg de vora setanta anys.
Jordi Colomina i Castanyer
(Acadèmia Valenciana de la Llengua)


2 comentaris:

  1. De presumpte, res! Panka fins a la medul·la (que no mèdul·la).

    Pochdata: Che chiquet, en ises Normes de Castellón no te faras amig del conseller de mich ambién.

    ResponElimina
  2. El Padre Fullana, único filólogo del grupo, sintiéndose engañado, se separó del grupo, manteniendo "els seus punts de vista cientifics" publicando poco después (1933) su nueva "Ortografia Valenciana", fiel a la tradición filológica valenciana y a los criterios científicos de su obra investigadora.

    ResponElimina